| |
L’Associació
ESBARGI és una entitat sense ànim de lucre que treballa
per a la prevenció i el tractament de la infància i
adolescència en risc d’exclusió social. Va ser
constituïda el 1989 a partir d’un grup de persones
que realitzaven activitats extraescolars al Barri de la
Font de la Pólvora de Girona i va créixer arrel de dos
factors: la formació com a educadors socials al
Col·legi d’Educadors Especialitzats de Girona i la
implementació del Programa Onyar Est a Girona (emmarcat
en el Programa Pobresa 3 de la Comissió Europea i
liderat per l’Ajuntament de Girona). Amb aquest
impuls inicial, l’Associació ha anat adaptant els
seus serveis i la seva metodologia a partir de les
necessitats detectades als infants i joves que atenem.
Això ha provocat la necessitat de reflexionar
constantment sobre els nostres serveis i la nostra
metodologia d’intervenció. Al llarg d’aquests
anys hem anat apostant per uns eixos d’intervenció
que defineixen el nostre savoir faire. Actualment,
aquests eixos són:
- La intervenció en
medi obert. La intervenció en medi obert és
l’àmbit propi de tots els serveis de
l’Associació, car és en el medi on viuen
els infants i joves amb llurs famílies on la
tasca per trencar el cercle de la inadaptació
esdevé més efectiva i real. És a dir, la
incidència sobre el context en el que es pateix
la inadaptació és major i, pel que hem vist
fins el moment, té majors resultats que altres
tipus d’intervencions.
- La intervenció en
l’àmbit de la vida quotidiana i el lleure.
Creiem que el lleure és un àmbit que afavoreix
la relació interpersonal i se centra en
l’aprofundiment de l’experiència i el
desvetllament del significat del concret. En
altres paraules, és a partir dels espais de
relació i vivencials que possibilita el lleure
que les persones podran tenir vivències
concretes del què vol dir moure’s amb uns
valors de comportament diferents. La figura de
l’educador/a cal considerar-la, sobretot,
com un referent que manté una relació educativa
amb els infants i adolescents que atén, una
relació que es defineix per ser propera, atenta,
adequada a les potencialitats i mancances que
presenten les persones ateses i que defuig les
complicitats. Això implica, entre altres coses,
que l’educador haurà de tenir una actitud
concreta amb els infants o adolescents que atén
i també una constància en la relació, és a
dir, que pels infants que atenem és important
que un/a educador/a estigui una temporada
suficientment llarga i que hi hagi poques
variacions.
- El coneixement de
la població i del territori. Per tal que el
treball de l’educador esdevingui realista i
possibilista, cal tenir un coneixement de la
població, no només estadístic, sinó també
"subjectiu", és a dir, conèixer les
capacitats de cadascun dels infants i joves, les
pors, els conflictes en els quals viu, les
expectatives que té, etc. També cal que
l’educador conegui els recursos que el medi
social disposa (escola, entitats de lleure i
esportives, serveis socials, etc.) que puguin
servir com un element d’inserció en el
territori.
- El desenvolupament
psicosocial de l’infant o jove. En cada
franja d’edat hom adopta una metodologia de
treball i una programació que s’adeqüi a
les limitacions i les capacitats dels subjectes
d’intervenció. El que es persegueix, doncs,
és aconseguir en una edat determinada el màxim
desenvolupament de l’autonomia personal.
- La mobilització
dels usuaris. L’Associació parteix de
la idea que la superació dels dèficits i dels
obstacles dels subjectes d’intervenció
passen per dos fets: el primer, objectiu, és el
pal·liar les obstacles físics i estructurals
que impedeixen el desenvolupament de
l’individu; el segon, subjectiu, és la
implicació del mateix subjecte en la superació
de barreres "subjectives", és a dir,
pors, prejudicis, complexes, etc. En aquest segon
aspecte, l’educador social pot fer un
treball, sempre que hagi establert una relació
educativa amb els subjectes a atendre.
- El concepte
d’itinerari. Per cadascun dels subjectes
a atendre, cal dissenyar un recorregut vital que
parteixi d’un pacte amb l’interessat
(adolescent i jove) o llur família (infant) i
que es dirigeixi a la inserció social. Aquest
pacte ha d’atendre, per un costat, als
interessos de qui ha de fer aquest recorregut i
ha d’aportar tots aquells aspectes que
demanin la plena inserció social (unes pautes de
conducta acceptades).
- El treball
familiar. L’Associació creu convenient
considerar el subjecte d’intervenció dins
el seu marc de referència més ampli. En aquest
sentit, cal considerar la família com a agent
socialitzador de primer ordre i, doncs, cal
treballar amb ella pel correcte desenvolupament
de l’infant. Això vol dir, és clar, fer un
esforç coordinat amb els serveis socials
d’atenció primària per establir
estratègies conjuntes del treball amb les
famílies. És a partir d’aquesta acció
conjunta i sistèmica que els fills de les
famílies podran tenir un desenvolupament més
estable.
- El treball en
equip. L’Associació entén que és una
eina fonamental per realitzar una tasca
educativa. Situem el treball en equip a tres
bandes: com a eina que ajuda a coordinar els
professionals en un projecte comú pel que fa al
repartiment de funcions i de rols, com a espai de
formació i d’enriquiment professional a
partir de l’aportació i discussió de
diferents punts de vista i/o opinions i,
finalment, com espai d’avaluació contínua
que permet fer un bon seguiment dels diferents
usuaris en cada una de les franges d’edat.
- Coordinació
externa. L’Associació ha considerat
sempre que l’acció educativa és només una
de les dimensions que cal tenir en compte per al
desenvolupament d’un individu, família o
comunitat. En altres paraules, l’acció
social, per ser efectiva i amb resultats, cal que
tingui tota una sèrie d’altres disciplines
(salut, laboral, educació acadèmica, economia,
etc.) amb les quals s’han de plantejar
programes conjunts i coordinats; parlem, doncs,
d’accions integrades i interdisciplinàries.
Les accions integrades demanen de tots els
professionals una actitud col·laboradora que
defugi els protagonismes i que tendeixi a la
implicació mitjançant la participació real des
del primer moment de tots els agents implicats:
cal fer anàlisis i plantejaments comuns i pactar
les estratègies i accions que s’han de dur
a terme
- La implicació de
la societat civil. Cal partir de la
concepció que la lluita contra l’exclusió
i la marginació ha de passar per unes
polítiques agosarades que apostin per accions
educatives preventives, per la realització
d’accions i projectes organitzats per
entitats properes a les problemàtiques, per la
mobilització dels propis interessats i, cada
vegada més, per la implicació de la societat
civil en aquests projectes. Aquest darrer punt es
concreta en la sensibilització i suport a altres
professionals indirectament implicats que atenen
també a la mateixa població (professors
d’institut, per exemple), el coneixement de
les problemàtiques i dels projectes que es duen
a terme i la col·laboració econòmica i/o
voluntària en aquests mateixos projectes.
- El procés
dinàmic d’acció i reflexió. Tots
aquests punts no serien eficients si no hi
hagués continuadament un procés de reflexió en
vistes a, per un costat, avaluar i analitzar la
nostra tasca i, per un altre, plantejar
actuacions futures d’un cert realisme i grau
d’èxit. És per això que
l’Associació sempre ha apostat fort per
totes aquells espais i tasques que tenen per
objectiu contrastar la teoria i la pràctica,
contrastar els objectius i els resultats
obtinguts i arribar a consensos d’equip
sobre les accions futures a desenvolupar.
|
|